Mort de l’art

El que s’ha vingut a anomenar la mort de l’art és la pèrdua de validesa d’una forma tradicional d’entendre l’art. No es tracta pas de dir que els creadors han mort ni que ja no hi hagi art. Simplement, és que hi ha una nova manera d’entendre art que trasllada el debat a un altre terreny.

L’art contemporani suposa l’emancipació de la cultura pel que fa a l’objecte en favor del vigor de la obra en sí. L’art tradicional, el que es basava imitació (mimesi) de la realitat i implicava, per tant, que en l’obra hi hagués un objecte que es pugues reconèixer, és mort.

Fins aleshores, mentre l’art tradicional era vigent, el debat estava en quina escola o tendència artística era millor, que en el fons era quina d’elles aconseguia una mimesi millor amb la realitat. Ara, el debat de debò es planteja com a resposta a la pregunta “Què és art?“.

Aquesta confusió quant a què és i què no és art porta associada inevitablement que coses que fins aleshores no havien estat considerades art, com ara la moda, per exemple, entrin als museus (estetització de la realitat).

Tot això succeïx perquè en l’art tradicional hi havia un criteri establert clar per decidir que era i què no era art, recolzat fonamentalment en la mimesi (i, és clar, també en el plaer estètic, però condicionat sempre a la mimesi). Amb aquesta emancipació es produeix un inevitable trencament de la base fonamental d’aquest criteri, que passa a estar obsolet.