Resum del capítol sobre Europa i el món en expansió al segle XVII
(En base al capítol Europa y el mundo en expansión a El Siglo XVII: Europa 1598-1715, Historia de Europa Oxford, Barcelona, Crítica, 2002)
Resum de Marta Llobet i Álvaro Martínez.
A començaments del segle XVII les costes d’Amèrica, Àsia i Àfrica estaven ja traçades amb notable exactitud, al igual que extenses zones continentals, encara que Austràlia i Nova Zelanda seguien essent borroses conjectures. Els intel.lectuals europeus, a més, començaven a encaixar les implicacions que per a les seves anteriors idees del món tenia l’aparició de pobles la forma de vida dels quals era absolutament desconeguda. Fou una època de descobertes i consolidació: Europa ampliava els seus dominis a Amèrica i les relacions comercials amb Àsia es transformaven (sobretot degut a britànics i holandesos). Al mateix temps el coneixement de les grans civilitzacions orientals es multiplicà.
Els canvis en la mentalitat i en els mètodes científics associats amb la revolució científica que es va produir foren substancialment influïts per la transformació de la pròpia Europa a l’enfrontar-se a cultures i creences tan diferents a les seves.
L’Església havia perdut el seu paper d’àrbitre universal en les qüestions internacionals, i l’individu es convertia en el centre de tota preocupació moral i política.
L’escepticisme fou en la ciència i en la comprensió del què constitueix el món humà l’actitud dominant durant el segle. Purchas (1575-1626) revitalitzà la tradició científica en concordança amb la necessitat de substituir l’exegesi de textos antics per l’experimentació, creant una nova classe d’investigació.
La ruptura amb la tradició posà de relleu el què significaven les noves descobertes per Europa: aquells que no havien participat del cristianisme no tenien un lloc en l’escala evolutiva de la humanitat.
El jurista Hugo Grotius (1583-1645) va proclamar que les lleis fonamentals de la natura no eren, com havien insistit els catòlics, manaments de sociabilitat, ja que enlloc hi havia persones que no posessin els seus interessos personals per davant dels dels altres.
Fins i tot es qüestionava l’autoritat del relat bíblic del Gènesi, degut a la pertorbadora existència de nous mons. Hi havia la necessitat de garantir una versió de la història que preservés la idea essencial de què Europa i el cristianisme eren els llocs on havia ocorregut la “història”, al mateix temps que permetés l’existència de tota diversitat humana possible.
A causa de l’explotació dels nous mons d’Amèrica, Àsia i Àfrica per part de les grans potències europees, aquestes entraren en conflicte. Aquesta lluita creà el model de relacions internacionals que perduraria fins ben entrat el segle XIX.
Els inicials al.legats europeus per tal d’exercir la sobirania a l’exterior s’havien basat en les bules papals. Encara que aquests títols fossin vigents durant tot el segle XVII, aviat es plantejaren dubtes. L’any 1539 el teòleg dominic Francisco de Vitoria pronuncià la famosa conferència De Indis, sobre la legitimitat de la conquesta d’Amèrica pels espanyols. La seva argumentació fou l’inici d’un llarg debat sobre el lloc i significat del comerç en les relacions internacionals.
L’any 1608 Hugo Grotius escrigué Mare liberum a propòsit de les rivalitats marítimes entre holandesos i portuguesos, i on establí que els mars eren propietat comuna de la humanitat. Més tard sorgiren intents de refutar aquesta tesi, com la de Serafim Freitas, professor de Dret Canònic de la Universitat de Valladolid, i la del jurista Juan de Solórzano y Peyreyra.
Gradualment, el domini de la mar que estava en mans d’Espanya i Portugal va passar a estar en mans d’Holanda i Anglaterra, amb el consegüent control econòmic, sobretot del comerç, i del transport que això suposa. Aquest fet va produir un augment considerable de moviments d’europeus cap a les colònies, amb vistes a aconseguir millores en les seves condicions de vida. Les colònies eren una font potencial d’obtenció de riquesa, eren espais on portar els delinqüents i els pidolaires i per tot això eren, en definitiva, vàlvules d’escapament de la pressió i el malestar social.
Així es va produir un flux migratori des d’Europa cap a les colònies, però també hi va haver un altre flux d’entrada a Europa i a les colònies: el que produïa el comerç d’esclaus. El comerç modern d’esclaus, iniciat pels portuguesos, no era com el de l’Edat Mitjana, amb vistes a satisfer les necessitats dels estats en les seves expansions territorials, sinó que bàsicament es buscava mà d’obra per a les colònies.
Es van esgrimir justificacions a tals pràctiques des de diferents punts de vista. Hi va haver qui va argumentar que el tràfic endèmic africà, sens dubte a una altra escala, justificava la pràctica sistemàtica per part d’europeus. El fet que sant Agustí veiés l’esclavitud com el preu que algú havia de pagar per pertànyer al bàndol perdedor de la guerra o que l’Alcora i la Bíblia l’acceptessin sempre i quan els esclaus fossin reclutats en guerres justes va servir també com a justificació teològica. Un altre argument comú era adduir que els esclaus havien estat capturats en algun conflicte «just» a l’Àfrica, la qual cosa se sap que era mentida la majoria de vegades.
No obstant això, i que tota oposició va ser sufocada de seguida, cal dir que des de determinats sectors de l’Església (el Sant Ofici ,l’any 1686, per exemple) l’esclavitud va ser condemnada. També la van condemnar intel·lectuals de la talla de Locke, malgrat que ell mateix tenia inversions en empreses esclavistes.
Amb la mà d’obra dels esclaus, doncs, les potències europees van colonitzar els nous territoris descoberts, utilitzant com a pretext l’evangelització de les poblacions indígenes i la capacitat d’exportar el progrés i la civilització que s’autoatribueixen.
Vegeu també